El pes de la paraula

dijous, 11 d’abril del 2024

més enllà del pensament

i s’acaba pel moment

el que vull.

L’alè dels petons

es queda càlid

a la vora dels botons

com un aire àrid.

S’escurça el pas

i s’allarga el desig

i com un vell enuig

va perdent gas.

Vull un horitzó proper

i un mirar llunyà.

Vull un ahir que mai passi,

i un demà que sempre hi sigui.

Vull tantes voluntats naixent

que sigui sempre el moment

per dur-te tant a la vora meva

que els cossos siguin com la ceba.

L’hivern s’acaba,

la primavera falla,

Qui m’abrigarà?

l’home que va ser infant

amb la cadira.

per un instant a fora

ara tornarà.

que la cadira giri

per poder seure.

i el color, tot és gris

també l’absència .