Buscaré de nou amb la mirada

 

Buscaré de nou amb la mirada

el teu passejar per l'avinguda.

Fa estona que he acabat

amb la vela rutina de tants mesos

de jugar a quedar amagats

rere una cantonada de bar,

a l'abric del diari del dia

i amb les restes

d'un cafè amb llet descafeïnat.

Cerques primer les restes

del fum dels versos cremats,

en el cendrer de la petita taula de marbre,

després el passeig del teu mirar

recavarà en un paper doblegat

que s'aguanta

amb el pes del plat del tallat.

Avui, cosa estranya no m'has mirat d'amagat,

ho has fet de pla, mirant els meus ulls

i ignorant la seva salutació,

però després han baixat bigoti avall,

s'han aturat per un instant

amb els llavis oberts per iniciar una paraula.

Sense voler escortar-la te n'has anat.

Segur que sabies que et volia dir.

Saps que ho reconeixeràs

en llegir els versos doblegats.

Són les concebudes lletanies del meu cor

repetint agosarat com sempre dos t'estimo

per cada mot versat.

Ploren de nou els teus ulls pensant

 

Ploren de nou els teus ulls pensant

en records que ja mai tornaran a fer-se realitat.

Vols escoltar de mi les paraules de consol

que jo mateix necessito per esta a la teva  vora.

M'agafes del braç per passejar per camins

que vols tornar a fer com si un nou ahir fos a passar.

Descansa el cap en l'espatlla

que tens al costat i cerques una olor que no trobaràs.

Vols les meves paraules com si fossin la repetició

d'altres que ja no tornaràs a escoltar.

i, tot i buscar tot això, no ets capaç

de veure el dolor que cadascuna de les teves recerques

fan en l'amic amb qui descanses els dolors del teu cor.

Juguen els dits vora el meu cor

 

Juguen els dits vora el meu cor

mentre dibuixen els camins

que abans ha fet la boca deixant

els darrers petons que m'has ofert.

Sentim de nou el ball de les ones

arribant des del finestral del balcó

arrossegant-se les ones fins a morir

on s'acaba la sorra de la platja.

Descanses ara estimada cloent els ulls,

descansant el cap sobre el punt

on fas bategar el meu cor.

Es una parada entre el passeig

dels nostres cossos, l'un sobre l'altre.

Plaent espera, fins que arriba l'hora

de repetir els nostres moments més íntims.

Pentinaré mentre dorms els teus cabells

deixats anar imaginant

que veig mentre aparto alguns cabells

el pensament que dormen amb tu,

alhora que imagino que se per on naveguen.

Fa dies que els meus versos no parlen de tu

 

Fa dies que els meus versos no parlen de tu.

Torno de nou al vell hostal

que la mar banya gairebé fins la porta,

obligant a deixar la terrassa del bar en una vora,

la paret més ombrejada,

amb fanals per a les nits on el cambrer

guitarra en mà fins una hora concertada,

engega a tocar la vella guitarra

de la seva joventut daurada,

i ens regala, em regala,

aquelles cançons de dolçor perdurable

de la meva joventut,

quan tenir una dona penjada dels braços,

era un somni que s’havia de coure lentament.

Ara aquelles cançons

que tant dolçament recorda el cor,

envernissen  aquell temps passat

i els hi dona la llum que ja els ulls no recorden.

T’alces com cada nit,

i estirant-me em portes a ballar en el petit racó

que hi ha per fer-ho.

Premo el teu cos jove i et recordo les lliçons

que t’ensenyà per a ballar aquells vells balls

que tant li agraden al teu vell amant.

El darrer ha esta un bolero,

i s’han enganxat els cossos

en un moviment imperceptible

fins que la cançó s’ha acabat.

Ara trenca el silenci el frec ràpid

de les cordes en encetar un tango ben marcat.

Vola el teu cos

yinc les meves mans prement el teu cos

amb la fortalesa dels anys ballant aquests balls

i acaba el so de la cançó

trencant-se la veu del cambrer.

No queda ja res per fer.

Es hora de tornar al niu,

rere la balconada oberta

sentint la fragància de les flors

entrar pel finestral,

mentre escoltem el ball continu de la mar

ensopegant repetidament

ben a prop de la porta de l’hostal.

Mentre tu i jo somiaren de nou

entrantr en el cos de l’altre

i somiarem ben desperts,

fins que el sol cregui que es ell

qui ens desperta del passeig de la lluna

pel nostre davant.

Ai, estimada!

Un altre jorn que l’esternitat

s’ha quedat a l’habitació

on ens hem estimat fins l’albada.

T’escric entre línies

 

T’escric entre línies

de lletres versades.

Parlen, elles de les paraules

que t’he dit tantes vegades

que ja semblen un mantra repetit.

Ara parlen els dits mentre dibuixen

en el meu pensament

de nou la faç del teu rostre.

Em dius amb el rostre somrient

que t’agrada el passeig

que fan el dits mentre et dibuixen.

En acabar, la teva boca,

cerca el tacte de la meva pell,

fins arribar voltant pel meus llavis i

t’atures en ells per deixar

un bes suau com la teva pell,

i càlid com el teu cor.

Descansa l’estudi que hem iniciat

i en el repòs, surten noves paraules

que em deixen clar

que el fi d’aquesta nostra amistat,

només s’acaba de permutar

en un sentiment més profund.