Retorna al niu l’amor
que volà hores de llibertat.
Deix en llavis reconfort
de bes càlid en matí nou.
I la frescor de la mà
sobre la galta ardent,
descansa pausat
l’amor de tants anys.
Deixa enrere seure
un a la vora de l’altre,
veient com el sol
fa la seva dansa diürna,
esperant la seva estimada viatgera.
Descansa estimada, a la vora.
Reposa el cap en l’espatlla
que el temps ha modulat
per deixar un espai al teu cap.
M’has deixat un bes,
i s’ha tancat la porta.
He caminat fins l’ascensor
i t’he vist marxar.
He tornat a l meu racó,
allí d’on encara no puc fugir,
i el meu cor ha esglaiat
paraules d’enyor,
i encara no havies vist el carrer.
He recordat el color dels teus ulls
i els he tornat a pintar
d’un verd més clar,
d’un verd d’esperança.
He sentit de nou la teva veu
en la llunyania
i el cor m’ha reviscut de nou,
t’he volgut donar de nou un bes,
però els llavis et volien desar
en la teva oïda les paraules
que no han dit quan has marxat.
Deixaré per al retorn en espera,
l’escalfor del bes en la boca
i el guardaré perquè el matí
sigui un camí nou amb tu al costat.
Després del darrer bes,
després que la pell
vestís un tel de cotó,
i caigués el silenci
rere la porta tancada.
Fou la llum del sol
qui em va deixar sol de nou.
Abrigat per la lluna
i la seva foscor
quan els núvols
la vestien de cotó,
la solitud deixà de ser
la nostra cançó de bressol
per tornar-se companya
sense misericòrdia
més enllà dels records
dels rius de Babilònia.
On foren aquells silencis
en el terrat del teu pis
que els nostres llavis
deixaven créixer mentre
la lluna minvava?
On foren aquelles carícies
que desbotonaven desitjos
per fer-los aparèixer
entre les nostres carns?
On foren les paraules meves
que volies fossin versos,
per penjar en les parets
d’una habitació
que férem nostra tantes nits
fins i tot el sol pintà els marcs
dels papers en les velles parets?
On foren per fi,
les paraules base
de les teves promeses
d’eternitat compartida entre tu i jo?
A l’esquena dels teus ulls,
a l’ombra del teu cor.
Deix passar el temps fitant silencis
i escoltant batecs que se m’escapen.
Com l’ombra que saps que sóc
enganxat als teus peus i sense veu,
amb ulls foscos i sense vida,
vivint només pels teus
i respirant el teu alè.
Se m’escurça la vida
com l’ombra del migdia,
esperant la foscor de la nit
per fondre’m amb el teu cos.
Silencis com agulles
en la pell nua de cada dia,
paraules bressol de somnis
que es desfan com glaçons
i regalimen gotes cos avall.
Si jo pogués mirar-te i veure
que el teu mirar és el meu reflex.
Brollarien les fonts l’aigua
més fresca de la contrada.
Sonarien els sons tant clars
i diàfans que mai sonaria res millor.
Les flors deixarien surar
les fragàncies més oloroses.
Fins i tot els silenci seria so
embriagat del teu nom.
Si jo pogués mirar-te a la vora
de la fons escoltant el so brollant
de les gotes lliscant rierol avall
i olorant el flaire de les flors
nascudes a la riba de la font.
Si jo pogués mirar-te sabent
que tu també em vols mirar.
Quants versos no deixaria
als peus de la font,
perfumats per les flors?
