com els darrers dies
d’un hivern estrany,
m’entretinc llegint poc a poc
amarant-me dels mots
que escrivírem,
en aquella primavera tant llunyana,
mots d’un amor callat
sobre el llenç
dels llençols tacats
de suor iniciàtica
on encetàvem coneixements i carícies,
sols embolcallats
amb mirades i paraules,
petons i mans
que mai es cansaven
de cercar camins distrets
i per explorar.
Queda tant lluny aquell temps
com la impertinent impaciència
que ens separà
més enllà de dubtes i ocurrències,
un temps que se n’ha anat
i se’ns ha endut amb ell.
Queda encara record
d’aquell blanc de joventut,
pintat amb franges al pols del cap
i sota la fràgil fragància
d’un somriure que retorna a reviure
i s’escola en els pels durs i salvatges
d’aquella barba arrogant
que servia de coixí
als teus primers petons.
Deixaves un bes
en la punta dels més irisats,
com un assaig del camí
que plegats volíem encetar.
Encara resten en les velles narius,
olors de la pell encisadora que m’oferies,
baf d’un cos que volia aprendre,
mentre m’ensenyava a estimar,
aquella riquesa de sentiments
ha deixat pas a un desert erm,
que cerca entre les seves pròpies runes,
vestigis de l’esplendor perdut.
http://jaque-a-la-reina.blogspot.com.es/2012/03/i-aquest-ahir-que-quedara-escrit-en.html
1 comentari:
Son moments per recordar i reviure,
què ha estat de nosaltres des d’aleshores?
on dormen aquells petons indiscrets?
on s’han endut les ones del mar
els nostres noms dibuixats a la sorra
entre rialles verges i innocents
quan el cel ens esperava inquiet,
quan les flors ja no miraven al sol
per què els nostres ulls transmetien
uns rajos més vius i potents?
quina pell m’ha robat el desig de les teves mans?
quins ulls s’han endut el teu esguard?
qui s’amaga dins el teu llit
sentint l’escalfor del teu cos a l’hivern?
si el meu cor jove i enyorat
et sent avui tan meu com ahir,
si el que he viscut després només m’ha fet patir,
si els ulls que ara miro em giren la cara al veure’m passar,
si ja he perdut fins i tot el plaer de somiar
si moro plorant dia si i dia també...
...com em vaig poder equivocar?
Ara crido el teu nom mirant l’horitzó
i sento l’estrip al meu cor d’una veu
que crida cruel amb el vent gèlit del nord:
que no veus que ja no és teu?
...massa tard per tornar a començar
altres mans han vingut a robar
i tant tu com jo restem perduts
en d'altres mans, en d'altres ulls...
potser tu has tingut sort i tens al costat
un ànima dolça que be et vol,
jo moro amb el cor tan trencat
que mai més podrà tornar a estimar.
...com em vaig poder equivocar?
Publica un comentari a l'entrada