i els meus silencis lliçons
que t’ensenyessin el camí menys sinuós.
Però els somriures que els teus ulls em llancen,
moren en cloure’s els llavis,
savis en el joc de jugar,
per creure sense ensenyar,
no m’imagino com són els teus petons,
ho sé, com se que es estimar,.
No sóc ni bell ni cavaller,
ni misteriós ni esmunyedís,
tant sols vell, home, silenciós
i emporeguit d’aconseguir
el que vull per perdre
en un finit pròxim
que em deslliuri de neguits.
La innocència dels teus anys
és més madura que la dels meus
i amb tot et se innocent i feble,
tant com el tendre mirar,
del teu amant absent.
Morir cada nit en el tàlem d’una lluna blanca,
cobert pel teu record com a llençol
que em cobreixi en la fresca matinada,
rebent uns petons desitjats
com a gotes de rosada,
acaronant entre somnis
el teu cos fos entre els meus dits,
aprenent a caminar camins
sense tornar enrere,
sense mirar al passat,
estimar-te serà un somni
del que despertaré aviat,
sense retrets,
sense llàgrimes per la meva part
amb un xic penar per haver nascut abans,
però potser aleshores no t’hagués conegut.
M’aproparé de nou a tu
amb l’ombra de l’absent
i veure com trobes sense els meus petons
els petons que de veritat volies desitjar
i les mans que t’acaronen
no són els sarments secs
que em pinten els anys més enllà
dels que he viscut.
Seràs per sempre el far del meu mirar
i en dies de boira clara,
ma figura difuminada
s’escamparà pel teu voltant,
et deixaré el camí de l’amor on jo vaig arribar tard.
M’aculls amb nom de matinada verge,
massa jove pel meu insaciable
desig d’estimar.
Cavalcaré més enllà del teu cos
en els meus somnis
i deixaré que la nit em cobreixi del mant fosc
d’un incipient oblit, guardant, dins meu,
el record impossible d’un desig incomplert.
http://jaque-a-la-reina.blogspot.com.es/2012/03/amagat-rere-el-telo.html
1 comentari:
Està be, si ho vols així,
què més puc dir jo o puc fer?
si he de mirar uns ulls sense llum
o besar uns llavis sense alè
o viure un sentiment somiant
o el tacte mut d’una pell,
cobrir amb uns llençols de nit
la matinada serena
si he de somriure una pena
o beure sorra en un desert,
si vols mirar rere el teló
la meva dansa de lletres,
si vols plorar llàgrimes seques
perquè vas néixer abans que jo,
si a les teves nits no dormides
em negues amb veu d’oblit,
si no batega el teu pit
somiant amb els meus petons,
si les teves raons són
que el teu temps ja t’ha passat,
diga’m si no és veritat
que abans d’hora, restes mort?
Tancat empresonat
entre barrots de silenci,
culpable de ser tan gran.
Nega als teus ulls mirar
i diga’m si han perdut el dret
perquè ja tenen massa anys,
i què me’n dius de les mans?
que quan s’arruga la pell
només poden tremolar?
que ja no tens res a dir?
que ara ja no ets important?
que ja no té cap valor
la gent quan és massa gran?
Tan sols vull conèixer els dits
que toquen tan be els acords
dels sentiments que han escrit,
tan sols vull escoltar el so
d’aquesta música en vers
que canten uns llavis muts,
vull aprendre d’un cor negat,
que batega el pas del temps
mentre va quedant-se eixut,
com pintar bells mots al cel,
com fer tan maco l’amor...
però no se què puc fer més
per un cor viu... però abatut.
Publica un comentari a l'entrada