Asseguda en el pedrís de la casa del teu poble,
vestit negre sense mànigues i un escot educatiu,
creues les cames,
i amb la falda tapes entrades que no vols tenir a l’aire.
El cabell llarg entre pentinat i lliure,
dues sandàlies que semblen caure
dels peus et separen del carrer.
Ara no em mires, escoltes una veïna xerrar,
però em saps a la vora
i aquest somriure que fa enveja al sol, es per a mi.
Per un instant, gires el cap i m’ho confirmes,
fent-lo més ample i allargat.
Després les mans que descansaven en el genoll superior,
mous el dit índex demanant-me
que m’apropi alhora que senyales una polsera de fils
que duus al canell esquerra,
i com qui no fa res, te la poses
a la boca i la beses amb dolçor.
Una altra mirada perduda cap a mi,
i gairebé sense parlar em preguntes.
Te’n recordes?
I torno enrere en els temps,
i dins la cas on ara estàs a la porta,
dalt, al primer pis de nit amb el balcó obert
i sentint la remor de la mar
que arriba sortejant les cases més properes a l’aigua,
entre llençols tirats al peu,
et donà la polsera que vaig fer amb quatre fils de colors
que trobà en un calaix i te la posà en els canell
que vas triar, el que està més a prop del cor
després del teu cos, un bes.
Després del bes un mai acabar
que ens ha dut gaiata en mà
anar cavalcant els anys i les dolències,
que ens han dut de nou a la porta
d’aquella casa on ens vam estimar.
