Dues pedres tallades
li fan de columna,
les restes treballades
d’un arbre li fa de barret
a aquesta porta acollidora.
Tan acollidora
que no vol estar mai tancada,
i ofereix a l’estiu l’ombra
del seu rebedor
i a l’hivern para el vent
per als visitants temeraris.
No esta sola.
Té tres companys
que l’acompanyen
en les hores de sol,
pluja o fred.
Cap d’ells renuncia
a la seva amiga
i n’estan molt d’ella.
Feta de fusta vella,
recorda encara lo bonica
que era quan nova la van portar.
Qui pogués tenir ben a la vora
una porta com aquesta.
1 comentari:
Un entranyable conjunt, molt ben descrit...amb tendresa.
Bona setmana ;)
Publica un comentari a l'entrada