Reposa el cos
són pes en la paret
i cobrint-se de la fredor
que la pedra guarda,
de la nit anterior.
Voleia la melena
al ball de la brisa fresca,
i espera somrient
del sol una escalfor,
matinera,
que temperi
la fredor resistent.
No se dir-te
si ho esperava,
o si em temia l’absència,
si el somriure
era amarg com la rosada,
o el garbí
em portava la flaire
d’una tarda recordada.
Tu escrius i jo llegeixo,
i enfilo
el rosari de les paraules,
mentre penso,
i després pinto uns mots
que volen ser versos.
I no em saps enamorat,
i em reconeixes
pels quatre sons
que et faig
quan t’he saludat.
I esperes ignorant,
qui t’escriu
les dolces rondalles,
t’entretens
comptant margarides,
orenetes,
fulles volant
o flocs de color blanc.
O l’ignorant sóc jo
i tu saps que tinc por
de dir-te:
T’estic estimant!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada