Copsa
el crit
la
paret
de
la blanca boira.
Es
trenca.
Mil
sons petits,
com
bocins
de
l'esclat sonor
es
desfan
en
infinits silens
que
xucla
la
teranyina
lletosa,
humida,
pot
ser freda,
ja
no recordo.
I
jo,
també
petit
com
un tros
de
crit,
desfet
en
l'avanç cambra
de
la nit,
surto
d'aquest nou somni,
esporuguit.
I
en l'afany
em
faig boira
per
rebre el propi crit
per
ser clau
d'aquell
pany
que
em tanca suau
i
em fa volar
amb
la força de la guaira.
Boira.
Llum.
Petita.
Afany.
Amb
tot, només,
melangia.
1 comentari:
Has capgirat el sentit del pany en el meu poema. T'ha quedat molt bé.
Publica un comentari a l'entrada