Com
la boca d'un volcà dormint,
desperta
amb el foc
d'un
sol que cau
del
cel en la vesprada.
I
veig des de la llunyania
en
un carrer immens,
en
una gran via,
com
les parets
a
contracor encerclen
la
darrera llum.
Com
un adéu,
que
es repeteix
en
un comiat continu,
com
els dos amants que som.
Et
veig de lluny,
i
en silent clam,
és
el mirar un cant,
repetit,
com
un semidéu castigat
per
estimar.
Lentament
cau en aquest
coll
de botella,
sord
al so que l'envolta
un
sol, petó en galta.
un
sol, petó en llavis.
un
sol, petó etern,
que
cada jorn retorna.
http://encadaversquehasentes.blogspot.com/2016/02/contrast.html
1 comentari:
M'agrada tot el poema però sobretot el final. És molt millor que el meu, a mi m'agradaria d'haver-lo escrit així!
Publica un comentari a l'entrada