I
entre els cabells
naveguen
els meus dits,
descansant
com en un port
els
llavis en els seus.
Recordo
que en deies
eren
mentides, els mots,
que
et parlaven d'ella.
Descansen nusos els cossos
després
de l'exercici
desesperat
que
nosaltres sabem
lluny
de l'amor.
Un
clam,
de
solitud llunyana compartida.
Hem
fet nostre, el llit furtiu
que
no vas voler conèixer amb mi.
Els
seus llargs cabells
embolcallen
les tristors
amuntegades
dels nostres cors.
I
són les furtives carícies,
bàlsam
que va atenuant
les
velles ferides.
Tants
silencis en el temps,
tantes
paraules, per tu,
amb
vernís de mentida,
per
mostrar-te recelosa
d'un
no res compartit.
Tan
negar-me
les
estones implorades
i
els mots callats
entre
somriures
i
petons d'esbiaix.
Tancant
portes
que
altres cors trencats,
han
entreobert dolçament,
sabent
que no hi ha
res
a guanyar, ni res a perdre,
només
compartir la soledat distant
que
altres cors ens han deixat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada