Cada
cop que veig
aquell
descampat,
on
d’amagatall
em
deixaves jugar
a
ser el teu amant,
miro
si hi ha
qui
com jo vol jugar
al
mateix joc,
el
joc d’estimar.
D’esquena
al mon
et
demanava el meu cos
posar-se
dins el teu,
un
xic barroer,
un
xic innocent,
amb
la il·lusió dels temps
que
mai tornaran,
amb
les presses dels instants
que
se’n van volant.
I
la tarda va caient a poc a poc ,
sembla
que el sol
vol
mirar de reüll
el
nostre amor
i
no vol marxar.
S’acaba
el temps
i
tot torna a ser distant,
els
teus llavis
que
semblen deixar-se besar
com
un adéu
que
es diu silent,
mentre
es desfà
el
camí
que
t’ha dut fins aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada