Viviu, em diu el vent

Viviu, em diu el vent
que viatja des del nord,
vora mar
i que mai mai m’aprendré
el nom.
Com un vell fantasma
del futur incert,
que em crida
amb la desesperança
perduda d’aquell amor
que mai mai m’aprendré
a oblidar.
Esclata la vida em repeteix,
ara que la vida encara hi és,
i jo que mai mai m’aprendré
a viure sense tenir-la ben a prop.
Cercaré en altres ulls
el foc del seu mirar,
i desaré petons en altres llavis,
però mai mai m’aprendré
a oblidar el regust
que els seus em van deixar.
Ja sóc vell,
i vora el foc em passen tardors,
hiverns i primaveres,
però mai mai m’aprendré
a deixar córrer
els vells bells records.