Passa el temps
i de ser un ésser opac
m’he anat diluint
i ara sóc una boira
que camina entre la gent.
Abans podia il·luminar
vida amb la meva tasca,
i ara aquesta llum sembla
que s’ha apagat,
tot i que sé que encara la tinc.
Fa molt de temps
la meva veu era forta
i es sentia des del fons,
ara sembla que sigui mut
o estigui afònic.
Em pregunto on he anat?
On queda aquell
que el sol va escalfar
per viure aquella
vida compartida?
http://zel-aramateix.blogspot.com/2023/12/escaparfugirfondres.html
Enceta el so un crit la veu de la guitarra
i després entren dansant el baixos de la percussió,
un ritme pausat que m’imagina ballat agafats
d’una mà mentre els cossos fan giragonses
en un espai imaginari, de qualsevol lloc.
Potser ho fem sense emocions,
una repetició que s’ha fet rutina unes vides d’anar fent
i deixar estar, potser ja ens està be.
Però dins meu vull creure que no,
que no tot s’ha acabat.
Encara em queda part de l’encís
que aquells petons m’embriagaven temps enrere.
Vull creure que no tot s’ha perdut,
però potser si que l’emoció s’ha anat desfent.
Ho saps tu?
Amb el mateix ritme als peus
amb que abans ballàvem sota el mateix cel,
ara els peus em duen lluny, d’aquí,
lluny de tu.
I s’olora un flaire fràgil de llibertat nova
guanyada pel teu engany,
per aquell despropòsit.
Tot i això, sense mirar enrere,
penso que vull que el sol et torni a enlluernar
encara que no siguis amb mi.
Vull creure que sempre em quedarà el record
de les puntes dels dits units per la música,
ara que els peus dansen molt lluny uns dels altres.
Que el sol et brilli fort, tot lluny de mi...
En resposta
Art protector,
com una vela et priva
del que no vols.
Una ombra cau,
el terra ens ensenya
que no volava.
En resposta
Indefinit,
el rerefons. Abstracta,
la teva forma.
De colors plena,
refeta de línies
sempre per pensar.
https://dallobelldallosublim.blogspot.com/2022/07/espurnes.html
S’enceta un camí nou,
es deixo mirant-me les espatlles,
en un adéu
que sembla ser per sempre.
Duc la por agafada al coll
com la bufanda
que em dóna el teu silenci,
com el jersei que vol tapar-me
de la fred del teu mirar.
Un camí nou,
fosc i solitari
amb pedres que apartar
i records que feriran.
Por de perdre aquells ahir
que eren vida,
por de perdre els pensaments
que ens unien.
Por de deixar enrere el tacte de la pell,
no recordar els traços de la cara,
la finor dels teus cabells.
Por de no sentir de nou aquella veu
que mols cops va dir-me tant fluixet,
t’estimo que només la sentia el meu cor.
Por de veure el passat trencat
en pedaços infinits, estels
que han caigut entre la pols del camí.
Por de perdre el que sóc,
perquè sense tu poc em queda
per voler seguir endavant.
Por de no tenir-te a la vora...
Por de no tenir-te...
Por de no...
Por...
