Hi havia al carrer un estanc,
el portaven dues germanes molt velles,
si hi entràvem a comprar qualsevol de les llepolies
que ens agradaven aleshores,
era com fer-ho a la cova
dels quaranta lladres.
D’entrada la botiga enorme
i fosca tenia a la dreta els prestatges
on estaven alineades les capses de tabac
i els seus derivats.
A l’esquerra i al fons
hi havia un immens catàleg
de nines i joguines
de l’època d’abans de la guerra
i d’una postguerra tant fosca com l’habitació,
dues bombetes,
una damunt el taulell a prop de la caixa
i l’altra en mig de l’habitació
que just et deixava veure la resta de l’habitació.
Era com entrar en una caixa forta,
on el tresor era cadascuna de les peces
que veiem amb prou feines.
Quan qualsevol dels avis del carrer
ens manava per anar a comprar picadura,
nosaltres en la nostra innocència
ens barallàvem per gaudir de nou
d’aquell museu de joguines.
Embadalits, mentre un comprava
i pagava el encàrrec de l’avi de torn,
la resta fèiem el nostre passeig
per les entranyes de la botiga,
sota l’estreta vigilància de l’altra germana,
que ens temia com si fóssim lladres consumats,
nosaltres gairebé bavejant
de l’emoció que sempre teníem
quan ens movíem per allí.
En mig del carrer quedava sola la pilota
o les armes dels nostres jocs,
però per dins de la botiga navegaven amb nosaltres
les imatges dels nostres somnis més profunds.
Una època daurada,
una infantesa entre feliç i trencada,
una de les parts més bonica
d’aquella infantesa perduda,
la colla la vàrem viure
entre les parets d’aquella botiga.
L’estanc del poble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada