Llegeixo les teves paraules
i em retorna aquella infantesa
que creia tan lluny,
amb un imatge calcada dels teus mots.
On encara el terra era de terra
i no de ciment o asfalt com ara,
també la pluja era pluja
i no el plugim que cau en aquest temps.
Llavors l’aigua era part del nostre cos,
dels nostres jocs, de la nova vida
que la terra agraïda feia bombolles
com glopades d’oxigen
que els peixos deixaven
escapar en treure el cap pel riu,
rient-se de nosaltres
per ser maldestres amb el sedal.
La mare no estava tant contenta
amb la nostra estampa
però la seva cara es desfeia
en veure la felicitat
en els nostres infantils rostres
després d’acabar de viure
aquella magnífica experiència.
Torno a l’avui i sense voler els ulls
estant de nou humits,
però ara la pluja és salobre
i no ha caigut del cel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada