Haviesvingut a mi per estimar-me.
Havies deixat que les meves mans
coneguessin el tacte de la teva pell
i la dolçor dels teus llavis,
càlids sobre els meus,
però veig quelcom fosc rere teu
o dins del teu cor.
Vas deixar que tingués el miratge
del teu amor.
Em regalares el teu cos
en les nits d’estius,
miràvem amb els cossos junts
caure les fulles a la tardor.
Dibuixàvem cors amb el baf dels vidres
en les tardes dels hiverns.
I tot em du a pensar
que rere aquests actes afectuosos,
s’amagava quelcom fosc.
Tot i que m’ha fet mal
tot el que m’ha dut aquest adéu callat,
ferint esperances i desigs,
recordo amb joia els moments feliços
que ens van pertànyer en aquell passat.
M’agradaria repassar de nou la teva pell,
i que de nou poguéssim recuperar
el que hem perdut,
podria voler de nou pensar
en els teus llavis per sobre meu.
Però la negror del teu cor
em fa témer que no es compliran
els meus desitjos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada