Alcen els arbres nus
els dits de les seves branques al cel,
per avisar a la resta del món
que estàs arribant.
Amagada sota un paraigües d
els mateix color que el abric,
camines lentament
per apropar-te al futur.
T’imagino xopa del costat contrari
d’on dus el paraigües,
i les sabates molles
per l’aigua del terra.
Camines pensant, o...
sense pensar,
perquè el camí te’l saps tant dins
que no cal fixar la direcció
del pensament.
És l’hivern,
fa fred i estranyament plou,
però en el teu cor ja floreix
de nou la primavera,
una primavera que no marxarà mai,
perquè saps on vas
i que hi trobaràs...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada