em vaig desfent,
una estona després ningú
en sabrà res de mi,
ni del meu pas per aquí.
Abans d’apagar-me
qui sap si algú podria descobrir
els límits d’una silueta difusa
que s’esvaeix.
Com un eco
en l’aire humit i blanquinós
que rebotant desapareix.
Ni el silenci queda ja del meu pas,
ni tant sols el remor
de les darreres paraules.
Fos,
potser en el pensament
d’alguna persona,
d’algun esser
que alguna vegada
em va estimar.
I ara...
ara ja és massa tard.
Però qui sap si...
https://elraconetdesalluna.blogspot.com/2023/12/sota-la-pluja.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada