Avui he anat
a la ciutat de les ànimes,
on hi hala meva història
i el meu futur.
Rodejat amb el flaire
de flors noves
i flors seques,
amb finestres de marbre,
i amb finestres de guix i ulleres.
Cares de gent
que m’han conegut
i m’han parlat,
noms escrits al vent
que no volen
i perduren en els anys.
Edificis que creixen
i la gent de dins empetiteix
lluna rere lluna.
Una ciutat,
on els peus s’arrosseguen
en arribar i en marxar,
on el cor batega
tant de pressa
que t’esgota
o tant poc a poc
que t’adoloreix.
Una ciutat
on el plor és moneda de canvi
i el cap cot marca el pas.
Avui he anat
a la ciutat de les ànimes
i he pres les meves flors marcides,
aquelles que vaig deixar
amb sentiment,
recordat tants passats
com jorns he deixat enrere,
tants com racons amagats
tinc al davant.
El sol ha estat avui
company de silencis
i d’ombres vacil·lants.
Avui he anat
a la ciutat de les ànimes,
quants pensaments
s’hauran arrelat entre parets
i finestres de marbre i vidre?
Avui el cor ha volgut
sortir a l’aire,
però ha temut sortir del tot.
Pensava en els mots
que aniria cosint aquesta tarda,
per cobrir-me
del fred de l’oblit.
Avui, qui sap si...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada