Des de la llunyania
de les paraules
que dibuixo
en les interminables nits
sota el llençol
de la soledat t’escric.
Mentre tu,
dorm tranquil·la
amb la consciència
del que he perdut.
Em miren els estels cada nit
i m’enlluernen de vegades
per damunt de núvols
i de vegades ara a l’hivern
com llumins en la boira matinera.
Perquè dir noms quan ja el saps,
perquè dir el mot
que mai vols dir,
perquè fer volar petons
que mai t’arriben?
Tants perquès per respondre
i cap resposta
en el cove sota la lluna.
Vindrà de nou Nadal
i em sentiré sol
perquè em manca l’alè
del teu esperit al meu costat.
Mots estèrils que mai floriran
ni en el teu cor ni en el meu,
Dorm en la nit amb ta pau serena,
ni un pensament s’enlairarà
vers el meu cor
i jo defalliré a poc a poc
ferir i sol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada