La
nit s'apropa
i
tu te'n vas,
no
gaire lluny,
tant
sols
l'espai
impertinent
que
et separa
d'unes
carícies
que
ja mai imploraré.
Descansa
la
lluna
en
bressol
de
cotó
que
demà serà
pluja
i plors.
El
llit càlid
no
tindrà
la
vànova
oberta
pel
meu costat
i
els ulls closos
potser
navegaran
somnis
diversos,
o
potser
només
són closos
i
són els sons
els
que naveguen
per
l'habitació
com
un indicador
d'on
sóc.
La
lluna marxa
i
jo faig el retorn
a
la meva silent
solitud,
que
mai demana,
que
sempre espera,
que
de tant en tant
plora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada