La
foscor m'envolta,
el
so és absent,
tot
i no estar-hi
em
sento sol.
Camino
per
un camí
que
recordo,
a
ulls clucs.
Sento
el respirar
compassat,
d'essers
que
m'envolten.
Silents,
sense
el reflex
vidriós
dels seus ulls.
Segueixo
amb
els topants
a
cops del cos,
fugissers,
espantadissos,
ho
faig
amb
la memòria
viva
que
em porta a tu.
giravolts
entre
portes que no veig,
allargassant
les
mans
per
endevinar
nous
obstacles.
Un
llarg desplaçament,
un
esglai intermitent.
A
la fi,
amb
la nit senyora
i
gaudint
les
meves mancances,
arribo
al destí.
Noto
l'escalfor del teu cos
en
el seu descans.
M'hi
apropo una mica més.
I,
reso poemes d'amor,
perquè
no t'he perdut,
versos
que s'escapen,
de
dins,
molt
endins,
tant,
que
ni jo sabia
on
eren.
I
com molt abans,
m'adorm
recitant
aquesta lletania.
"Amor
meu"
Suau
i decaient,
fins
que flonjo
també
el so dorm.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada