Avança
la nit
amb
cara blanca
de
gebre.
L'arbre
despullat
ja
no m'amaga.
Les
branques caigudes
esperen
una llar de foc
per
ser eternes
i
renàixer en flames
de
versos ardents.
El
vell amic
de
tantes estones
de
soledat em mira
des
d'un terra erm
i
callat m'espera
per
seguir el camí on vaig.
Creixen
a la vora herbes
que
s'hauran de segar,
com
els records
que
bullen
i
comencen a fer mal.
Avança
la nit
amb
cara blanca
de
gebre.
I
tampoc, aquesta hora
et
portarà de tornada
a
la llar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada