Com
un esclat,
tancat
dins meu
tant
de temps
ha
explotat
la
ràbia
del
cadell obedient
dient
si
per
sempre més,
a
tot.
Callat,
tasca
endavant.
Miro
endavant
i
veig els ulls
impàvids
al
meu voltant,
estorats
per
la reacció
equivocada
del
vell cadell
davant
aquella
ingènua
sortida
causant
de l'improperi.
Quan
ja no queda res
d'aquell
antic batibull,
quan
ja res queda dins
per
fer més ebullició,
dona
pas a l'estupor de ser,
a
més a més,
el
causant del mal moment.
I
ara, em rossega
un
tímid sentiment
de
culpabilitat
que
va creixent.
Em
pregunto,
perquè
he esclatat,
si
encara hi surto perdent?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada