de cada pedra
com raja la gota
del gel en el desglaç,
i així aquest desconegut
que t’acompanya escriu allò
que sents
i té cura d’aquell lloc
que anomenes jardí
amb les flors de cirerers
que evoquen melodies
d’un passat ple d’il•lusions.
Un home,
que en la soledat de la nit
desglaça el seu gel intern
amb plors amargs
i se’n duu,
mentre tu et preguntes qui és,
peus nus continuant
un camí ja encetat
de vida,
por i mort
que et deix mentre pot,
fora del teu abast.
http://desdeminoray.blogspot.com/2010/03/no-se-quien-es-este-hombre.html
1 comentari:
Sí, quizás sea el deshielo
de mi hielo interno,
o tal vez la soledad
taladrándome la piel
en la oscuridad
de la inmesa noche.
Sí, quizás sea el camino
de miedo, vida y muerte,
pero sé que al amenecer
volverán a abrirse de nuevo
las flores de los cerezos.
Un abrazo
Publica un comentari a l'entrada