Un balcó sense barana
que pot abocar-me
a un abisme desitjat.
M’assec a la cadira esperant
un futur que sembla
no vol apropar-se.
Les ombres omplen
ja el recinte
del meu amagatall
i també del meu cor.
Miro el gris desdibuixant-se
rere la primera fila d’arbres
i espero.
Espero les lletres
dels primers versos,
els sons
de les primeres paraules,
la silueta
de la primera mirada,
l’embolcall
de la primera abraçada,
i tot no arriba,
i res no passa.
Es queda en el intermedi
que hi ha al forat
de la porta balconada.
I em deix enverinar
per l’espera,
i el temps que tarda.
Rodolen peces caigudes al terra
entre els peus, en voler caminar.
Semblo apàtic i només nedo en la calma,
la resposta callada a la llaga espera,
del cel per la meva ànima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada