S’acaba el bes
i els cossos
no es volen separar.
Com en sordina
ens arriba el so
d’una cançó
molt dolça i lenta,
ella agafant-me la mà
m’invita a ballar.
Després del bes,
només volia atrapar
el seu cos
entre els braços
i notar l’escalfor
del seu cor
i del seu cos.
M’anima
en un darrer intent
que no calia
i l’abraço
seguint el ritme lent
dels compassos
que gairebé
no ens arriben.
Tornen els cossos
a ajuntar-se,
fent un mínim moviment
amb cada compàs
de la música.
Deixes suau el cap
en el meu pit
i respires lentament.
Tots dos sabem
que vivim un miratge
que aviat s’acabarà,
un miratge
sense el final esperat.
Em dius llegint-me
el pensament, tranquil,
vivim el moment,
no sabem que ens durà
l’endemà.
I en el silenci absolut
apart dels sons de la cançó,
ens estimem abraçats,
aquesta estimació
amagada,
que mai pensem,
s’acabarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada