Ve la nit
i ens troba asseguts
en el banc d’un parc
on tu m’hi has dut.
Entre paraules i rialles,
queixes contra la vida
i exclamacions
més o menys encertades,
les nostres mans acaben juntes
i com en un joc
de quan érem joves,
els dits volen lligar-se entre ells.
Te’n recordes?
Exclames cofoia.
Feia molt de temps
que no ho fèiem,
i mirant-me als ulls,
te n’adones
i deixem els dits
ben quiets.
Per un instant dubtes
entre besar-me
o no fer res.
I no fas res!
Em deixes el cor encongit
rere una exclamació
d’un “Ho sento”, “No puc”.
T’estimo massa
per fer-te mal.
M’estimes?
I et poses a plorar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada