Desperta temps
del teu silenci gairebé etern,
i deixa’m sentir de nou la veu
de l’estimada,
reticent encara a fer-me feliç.
Juguen els llavis a trobar-se,
però encara no troben el camí
que els ha d’unir.
Clouré els ulls,
per recordar-te
quan el teu rostre bastia
el somriure que m’encisà.
Esperaré despert
amb el llapis afilat,
mentre em tornes a parlar,
no vull pensar que ha estat un somni,
i mentrestant d’aquest records
en filaré lletres que potser no t’agradaran.
Més, sempre seran llavors germinades
del meu amor que has volgut
endormiscar amb els silencis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada