Llaminadures que volen dins la boca,
restes de records
que flueixen corrents per la sang
i retornar a aquells anys innocents
on el món tenia colors llampants
i un regust tant dolç
com els petons que arribaven dia a dia.
Bosses que guardaven aquells records
de gustos i de passat
dins d’un plàstic de cel·lofana transparent,
en colors o dibuixos
que ens atreien la il·lusió
per tenir-los a l’abast.
Llaminadures,
que em porten a aquelles sessions
de cine a fosques on d’amagat
ens anàvem cruspint
el contingut d’aquells receptacles.
On són aquelles llaminadures
amb les quals vaig començar
a caminar per la vida
i fer nous aprenentatges?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada