Sentia
pudor
d’ensenyar-me
el seu cos
tant
temps amagat,
només
el marit
de
passada
li
feia jugar
un
joc d’amor enganyat.
Li
costava treure la roba
i
omplia els forats
amb
preguntes
tènues
d’un temps,
d’un
passat
que
entre silencis
compartíem
un
tant allunyats.
La
mirada demanava
un
ritme lent
que
el cor marcava
accelerat,
un
somriure
que
era prudència
i
unes mans quietes
que
volien jugar.
El
temps s’allargassava
despullant-se
entre reflexos
d’un
mirall
que
deia deixa’t anar
que
tot se’n va
per
no tornar.
Era
tant tendre tot
que
el silenci era el llençol
que
ho embolcallava
i
tapava les pudors tardanes
dels
vells amants
que
encetaven un pecat
que
de tant vell
ja
era perdonat.
Sentia
pudor
d’ensenyar-me
el cos
tant
de temps amagat,
i
allargava la ma
vers
el cos nu
per
pregar una carícia
que
volia córrer
per
besar la nua pell,
com
un vespre d’hivern
lent
va arribar el moment
de
retornar a una llar
que
ara li semblava
estranya
sabent
que
sempre enyoraria
l’habitació
fosca i
el vell amant ja
de
nou perdut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada