A
l’ombra del castell de Tamarit
els
peus a la sorra molla,
i
el sol escalfant-te la pell,
pinta
somriures per on camina,
espatlles
a l’aire
juga
amb les ones
que
van i tornen,
acaronant-li
repetidament
els
vèrtexs
com
voldria fer-ho jo.
A
l’ombra del castell de Tamarit
parlant
al vent
per
poder-la escoltar
imaginant-li
la mirada coberta
per
ombrel·les de vidre fosc,
enganyant
el sol
que
la cerca per dir-me
lo
bonica que és.
A
l’ombra del castell de Tamarit,
s’amaga
i
no em deix anar a buscar-la.
Solsament
em resta fer versos
dels
pensaments
que
se m’escapen riu avall,
per
arribar fins un mar
que
ja la troba a faltar,
com
el meu cor.
La
meva veu la busca,
criant
al vent de marinada
el
seu nom
a
l’ombra del castell de Tamarit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada