Al
so festiu
d’una
nit d’estiu,
et
descobreixo
amb
el teu vestit de nit,
ballant
entre,
com
tu,
altres festius veïns.
altres festius veïns.
El
teu somriure,
el
cabells volant
al
ritme del so,
et veig feliç,
mentre
un altre et cobreix
en
una dolça abraçada.
Desmanegats
els
cossos voltegen
l’un
amb l’altre
en
remolins de mirades
i
ponts de dits
que
es desfan
i
de nou,
es
tornen a trobar.
Ets
feliç,
res
més hi cap.
De
nou me n’adono
que
faig tard.
Jo,
ja no sóc el mirall
del teu cor.
ja no sóc el mirall
del teu cor.
Ara semblo el retrat fosc
d’un
temps,
que
potser va passar,
o
potser mai va arribar.
Mirant-te
en
la curta distància
que
la nit em regala,
me
n’adono
que
ja només
em
resta ser... l’altre.
Mirall
perdut
d’aquells
petons furtius,
d’aquelles
carícies incipients
que
es buscaven,
d’aquells
mots
que
ens omplien les tardes
de
la nostra joventut.
1 comentari:
sentiments amb regust melangios..
pero el millor es si la veus feliç
malgrat tu no siguis el motiu d'aquesta felicitat...
aixo es estimar
Publica un comentari a l'entrada