però ja parlaven els ulls.
Vas venir a tenir cura d’un cos vell i malalt
i es vas trobar a la vora un cos que et volia gaudir.
De somriures de compromís
en sortiren capolls de petons
i poc a poc el tracte ens apropà fins no haver-hi lloc
per l’aire entre tots dos.
El teu cos jove encetant la maduresa
va enaltir un cos que ja volia un cert repòs.
En sabíem els límits d’allò
que ja s’estava encetant con un joc,
d’aquells jocs que acaben cremant.
Jo volia conèixer el mapa del teu cos
i aprofundir fins on pugues arribar
i tu em volies ensenyar
i fer la teva part del camí.
A l’hora de la migdiada
quan el vell cos descansava
confiat en la teva custodia,
els dits et deslligaven novell corses
i descobrien la pell tibada
i els mugrons assenyalant un cel
que ja anava pujant entre la vall coneguda
de les teves cames jugant a aprendre
com dos adolescents en aquell llit
on aprengué a satisfer-me
en la solitud de l’aprenentatge.
Gairebé vaig pensar que podria estimar-te,
però ho teníem prohibit.
Jugar cos a cos era lo més on podíem arribar
i no quedaven lloc per als retrets.
Al carrer, uns mots, un moviment de cap,
res que fes pensar en els ardents moments dels repòs
on eren un pot de brou
bullint al xup-xup de les nostres necessitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada