Cau esfilagarsant-se

Cau esfilagarsant-se,
embolcallant-se entre les puntes
del filferro de punxes
que limiten el camí de l’oblit.
Un ànima desfeta,
enceta el pas pels inferns,
perduda entre absències
e ignorants instants amagats
en gresols tintats
i plens de pols i teranyines.
Ressonen encara
els murmuris gairebé continguts
de condols fugissers,
d’honor caducs,
de retrets oblidats.
Cops d’esquena: “que hi farem...”
de llei de vida que no entenem,
braços forts que premen
en continguda delicadesa.
Cau esfilagarsant-se,
embolcallant-se entre les puntes
del filferro de punxes
que limiten el moment del no res
que s’apropa,
i es fon l’ànima morta
en un rellotge aturat
d’hores gastades,
sense adéus de pedra
ni de marbre segellat,
sense imatges fetes eternitat.
Cau una boira densa
de tènue plovisquejà
que pinta calfreds
en els pocs valents
que surten a passejar.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2012/01/orbita.html