La reixa és quadricula,
xarxa on deixa la vida
a l’exterior,
i a dins la rutina
del treball repetitiu.
El sol et marca
el teu propi rellotge
amb són incessant caminar,
marca en l’espai frontal
quadricules difuminades
quarterant per instants
el cos sense importar
la necessitat
de qui li fa de pantalla.
Quadricula
per on s’escapa
la vida i la il·lusió,
però, que a ella,
no la deixa escapar.
https://elraconetdesalluna.blogspot.com/2022/06/reixes.html
Hi hagué un temps
d'ombres fosques
i llençols negres
on no tingué la vida
que jo creia,
ni parlar, ni escriure
ni res que fou meu,
ni que jo conegué.
Hi hagué un temps,
d'oblit i preguntes repetides,
Hi hagué un temps
de miratges i patiments,
d'ulls oberts
i orelles tapades.
Hi hagué un temps
on no hi havia mots,
ni versos, ni converses etèries
Hi hagué un temps
que ara vull omplir
de paraules
per poder-les de nou llegir.
Avui, el primer dia de la jubilació,
el volia encetar
amb un exercici d'escriptura.
Escriure als amics
que li van fer la festa d'aniversari
per celebrar la seva amistat.
Tot venia de llarg,
i s'havia treballat
amb totes les forces disponibles.
El resultat ara era una amistat forta
i lliure d'enganys,
plena confiança en cadascun d'ells.
Pel que feia a l'escriptura,
era el mitjà ideal
per anular la seva timidesa,
escriure li donava la fortalesa
que li mancava
en l'ús de la veu
per comunicar-se.
Ara, arran de la jubilació,
tindria temps,
que ganes ja les tenia
per deixar volar el seu cor
i explicar tot allò que hi niava dins.
L'aniversari, havia estat un punt d'inflexió.
La renaixença d'una vida nova,
carregada de tot lo vell
que l'havia acompanyat
des de la naixença.
https://elraconetdesalluna.blogspot.com/2022/06/ser-gran.html
Un mort fet pedra,
la silueta dels seu rostre,
plena de força s’aixeca
indomable al cel
i trenca el dia i la nit
engolint-se el sol
per deixar pas
al regne de la lluna.
Se l’engoli pel traç
d’una boca gegantesca
i deixa fosca la terra on regna.
L’espai entre el nas enorme
i la barbeta prominent,
va apagant el astre rei,
fent un contrallum
de la immensa imatge
del famós cap.
Demà tornarà a sortir,
per jugar eternament al joc
del faquir,
que s’endrapa la gran bola de foc.
Avui sembla
que ha alçat la cella dreta,
però no t’ho podria assegurar,
si es mou,
ho fa tant lentament
que no solem adonar-nos ‘en.
https://encadaversquehasentes.blogspot.com/2022/06/aurea-mediocritas.html
i aquests versos,
els versos lliguen poemes
i qui ho fa es creu poeta.
Però guardo la poesia
en els silencis que deix
per a tothom.
En les carícies a ran de pell
i els petons que em roba el vent.
Ser-ho o voler ser-ho!
Lo important es el joc
de lligar mots
i deixar-los enganxats
a qualsevol full,
sense saber qui podrà
o qui voldrà llegir-los,
només m'agradaria
que mai fessin mal.
