Com una nayade surts del gorg
de les olles com si fos casa teva.
Em veus, com d’altres jorns
segueixes a l’aigua
demanant el meu cos.
Et miro, saps que vindré,
com altres vegades que m’has cridat.
El teu cos és l’ham
que llences perquè m’enfonsi
en el gorg per a la meva perdició.
Si fos la mar series la sirena
que m’atrau amb el seu cant.
Però són del teu cos,
els ulls els que em maten,
una vegada i una altra,
en un etern dia repetit.
Que mai aconsegueix
ni viure amb tu
ni viure després d’entrar.
Sempre el darrer record,
la dolçor dels llavis,
l’espurna de rascar la teva pell
amb la punta del dit,
abans de tornar a començar.
Sabent-me eternament condemnat
a estimar-te entre l’aigua i el cel.
1 comentari:
A veces la pasión es un volcán imposible de saciar si los recuerdos te atrapan creando un círculo continuo. Besitos
Publica un comentari a l'entrada