Cerco la cara que em ve
i l’espatlla que marxa.
Assedego els llavis
amb els fruits de la font
i els eixugo a l’aire.
Visc a l’ombra de l’arbre
sota la llum de la lluna,
descansant en la roca
que em fa companyia.
Tinc la veu per dir les paraules
i les orelles per sentir el silenci.
Ja no espero, i tampoc tinc que donar.
Tot lo meu són quatre paraules
que repeteixo i repeteixo
fins que queden llises,
ja poc diuen després.
Vull escriure i no tinc res
que em cridi,
tant sols el silenci ofegant la meva veu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada