Cerco la cara que em ve

 

Cerco la cara que em ve

i l’espatlla que marxa.

Assedego els llavis

amb els fruits de la font

i els eixugo a l’aire.

Visc a l’ombra de l’arbre

sota la llum de la lluna,

descansant en la roca

que em fa companyia.

Tinc la veu per dir les paraules

i les orelles per sentir el silenci.

Ja no espero, i tampoc tinc que donar.

Tot lo meu són quatre paraules

que repeteixo i repeteixo

fins que queden llises,

ja poc diuen després.

Vull escriure i no tinc res

que em cridi,

tant sols el silenci ofegant la meva veu.