Grata el temps en la paret
amb els dits infinits dels instants
que passen com gotes
d’una pluja interminable.
S’engrandeix el forat
entre les pedres
que es fan velles e
tre mirades perdudes
i petons que s’amaguen.
Fins que un dia es tan gran
que algú li posa una barana
i li canvia el nom.
El forat ja no es finestra
i la finestra deix pas a un balcó.
Al principi tothom el veu
i en parla, però el temps passa,
com sempre, silent, inexorable,
no deix res al seu pas i
el seu pas no deix res quiet.
El balcó que abans
atreia les mirades,
més tard curiositats,
deixen pas a l’oblit
i a la indiferència
com un amor finit, vençut.
La gent passa.
El temps passa.
La memòria passa.
I el balcó,
allí en la paret equivocada,
es testimoni i botxí
de la seva pròpia història.
https://carmerosanas2.blogspot.com/2019/06/esglesia-amb-balco.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada