Esperen l’amor que arriba.
Pensen en els moments
que manquen per la trobada.
La primera sap que li durà un pom de flors.
La resta no ho saben encara.
Esperen una sorpresa.
Però totes desitgen que arribin,
per deixar anar un petó en els seus llavis.
Després entre somriures i carícies
potser parlaran d’allò que faran la resta del dia.
Passejar.
Cantar.
Ballar.
Remullar els peus entre les ones
que van morint a la platja
o que retornen al mar de nou.
La vida s’acoloreix en l’espera,
Parlen entre elles, tret de la del mig.
Ella no entra en xerrades
d’enamorades que esperen,
ella imagina els seu futur
amb el noi que estima,
en els petits detalls de cada dia
que es faran grans,
com ells mateixos
amb el temps per endavant.
I s’acarona les mans,
pensant com ho farà ell
en l’instant d’arribar,
i la seva vida perdrà el gris
que ara l’envolta.
1 comentari:
En tornar a passar pels Relats Conjunts, he vist aquesta teva participació.
Que bé que hi participi algú més, sempre som els mateixos quatre gats, si és que arribem a quatre.
Un poema-història molt esperançat. M'agrada.
Publica un comentari a l'entrada