Mort
en mi el temps passat,
com
les acolorides fulles
que
la tardor amb el seu vent
i
el seu plor
allunya
de l’arbre
que
fou el seu cos.
Em
diu el silenci,
tot
s’acaba,
i
ja,
de
la florida primavera
en
resta tant sols unes arrels
vivint
dels vells records.
De
l’estiu esplendorós
una
llarga espera.
De
la tardor madura,
al
final una desil·lusió.
Per
fer del fred hivern,
una
nova i llarga espera,
sense
saber que...
s’espera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada