Em
desperto mirant
un
finestral desconegut,
i
s'encenen
com
llumins en la nit
els
records dels petons
que
ens donat.
El
llit,
calent
encara
es
mostra buit
amb
el llençol rebregat,
has
marxat.
Un
temps enganyós
es
deturà per uns instants
i
dur-nos mig
d'amagat
moments
per
poder-nos estimar.
Quans
matins no he somiat,
que
fos veritat,
el
que aquest ha passat.
Quants
silencis
he
viscut pensant en tu,
com
aquest,
sense
que abans
hagis
marxat.
Perduts
entre la gent,
ens hem donat,
petons
breus de comiat,
per
si un cas mirava
la
gent del costat.
Entre
la penombra
que
s'esmuny,
venen
nous records,
dels
teus dits,
dels
teus pits,
d'un
cos jugant amunt i avall,
d'una
rialla
que
es fa somrís
i
d'un somriure
que
m'acaricia fins
que
s'acaba
amb
un petó,
curt,
de
comiat.
I
el temps dirà quan,
i
dirà on,
i
quin serà potser
el
finestral desconegut,
que
em desperti
nous
records.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada