Sota
el fang moll,
obert
pel pes del dolor
en
trepitjar-lo,
es
desfà en engrunes
com
el silenci es trenca
sota
l’esglai
de
la nit trencada.
S’escapa
l’ànima dolguda
rere
el cor ferit,
nàufrag
víctima
d’un
desencís.
La
foscor amaga
sense
cap dol
el
fugisser autor
de
l’enrenou,
i
queda el cor adolorit
brut
pel fang moll,
mentre
se sent
cada
cop més lluny
el
ressò
dels
seus sanglots,
morint
a poc a poc
del
mal d’amor,
fet
verí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada