Em deixo portar

 

Em deixo portar

per l’estima

que ja no et deixa

estar lluny meu.

I et miro com si fossis

una musa del romanticisme

amb la por de perdre’t.

Deixa’m els teus ulls

parlant per poder escoltar

el silenci de la teva mirada.

No m’oblidis en cap moment,

em del nostre sentiment

una estimació eterna.

Em poses al davant

 

Em poses al davant

el mur de les teves paraules.

I amb aquesta barrera

 pretens que jo sigui mut.

Però pot a poc la lletania

de les meves lletres,

el ressò dels meus versos

anirà entrant

dins d’aquest  mur

i el desfarà

com el vent les dunes

del desert.

Si per a tu la poesia és so

 

Si per a tu la poesia és so,

la vista no serà poesia,

per a tu...

Si per tu la poesia és so,

la soledat  no serà poesia,

per a tu...

Si per a tu la poesia és so,

la  no serà poesia,

per a tu...

Si per a tu la poesia és so,

el sentiment no serà poesia,

per a tu...

Si per a tu la poesia és so,

la teva companyia

no serà poesia, per a tu...

Jo sento

que la poesia la porto dins

i el so dels versos

és el fang que visualitza

el meu sentir poètic,

però si jo no parles

seguiria havent poesia

en l’hora baixa

quan el sol es pon.

Em faig de vent les portes

Em faig de vent les portes
que em tanquen
i de llum els forats
que les travessen.
Les obro amb núvols de pluja
i truco amb tempestes de trons,
t’hi veig amb el refulgeix dels llamps
quan esclaten en mig de la tempesta,
i mentrestant t’espero
a la porta dels vents
cercant els sons
que els trons
em deixen entre llamp i llamp.
T’hi faig present,
et se i noto com silent
t’apropes i t’allunyes
com el badall
d’una campana en sonar.
Et se i espero mentre el temps
em passa lleuger
i la darrera nit
s’apropa amb mantells
voleiant al vent de les portes
que mai podré tancar.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2010/03/templo.html

Mesura el rellotge

 

Mesura el rellotge

el temps que s’escapa,

però no el viu.

Mesures

amb petons l’estimació,

però no sempre estimes.

Mesures amb paraules

els teus pensaments,

però no sempre penses

el que dius.

Assegut

Assegut
a les voravies del llarg camí
del temps endormiscat
de les eternes nits
ara que la primavera invita
amb un flaire de flors
i plantes noves,
de lliris salvatges
i iris esclatant entre les tiges
d’altres cosins
de saba i reina,
tant sols manca el so flonjo
d’una veu amiga
que de tot en fa versos,
mentre la vida es fa mort
i la flor perd l’olor i el color,
perduda n’és en un laberint
on mai hi arriba l’eternitat.

http://desdeminoray.blogspot.com/2010/03/las-aceras-de-la-eternidad.html

No hi ha més camí

No hi ha més camí
que seguir-te.
No hi ha més dies
que el calendari
que em dictes.
No hi ha sentiments
que el florits amb tu.
No hi ha més color
que la llum
que em dons.
No hi ha més vent
que la brisa del mar
que t’embolcalla.
No hi ha més absència
que els teus ulls
marxin de sobre meu.
No hi ha més solitud
que no restar a la teva vora
el que em manca de viure.
No hi ha més tristor
que anar oblidant
el so de la teva veu.
No hi ha més buit
que el negre dubte de saber
que recordaré un proper demà.
Mentre,
se que la vida pinta d’ irisats colors
els versos
que surten dels teus sentiments
i jo qui sap si...
Cerco aquests colors
en els teus ulls
que ara m’han abandonat.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2010/03/quien.html

Sent el cos

Sent el cos
com el cor,
el fred inabastable
de la mort.
Puja furibund
el glop de ràbia
gola amunt
que el fa emmudir.
Allunya la serenor
d’una ànima
que encara pregunta
el perquè d’allò
que no entén.
Se li fa feixuc
el caminar
més enllà
d’on els ulls
no deixen de plorar
no vol sortir.
Cruspeix la soledat
les darreres esperances
d’un neguit fet anhel,
i es marceix
com l’arbre caigut,
la minsa flor
que el va veure caure.

http://rebaixes.blogspot.com/2010/03/assegut-al-seti-darbre-mort-foto.html

Surt la poesia

Surt la poesia
de cada pedra
com raja la gota
del gel en el desglaç,
i així aquest desconegut
que t’acompanya escriu allò
que sents
i té cura d’aquell lloc
que anomenes jardí
amb les flors de cirerers
que evoquen melodies
d’un passat ple d’il•lusions.
Un home,
que en la soledat de la nit
desglaça el seu gel intern
amb plors amargs
i se’n duu,
mentre tu et preguntes qui és,
peus nus continuant
un camí ja encetat
de vida,
por i mort
que et deix mentre pot,
fora del teu abast.

http://desdeminoray.blogspot.com/2010/03/no-se-quien-es-este-hombre.html

El rierol recull

 

El rierol recull

les llàgrimes

que el cel li deixa

i ell les guarda

entre pedres

i penya-segats.

La terra engelosida

poc a poc li va prenent,

per germinar les llavors

que guarda dins seu.

Llavors en néixer

les noves plantes

el rierol deixa enrere

el seu enuig

i gaudeix de la vista,

fruit de la seva recol·lecció.