Avui hem parlat

Avui hem parlat,

i mentre els nostres sons

s’entrecreuaven,

els meus ulls

descobrien lletres

que volien ser mots,

i els mateixos mots

em cridaven

per ser versos,

tot això en cada un

dels porus

de la teva pell.

Versos

que callats

cauen a pes

gola avall,

buscant el camí ràpid

del cor,

la mateixa gola

que es tanca

d’angoixa

i m’impedeix

respirar el teu alè

quan ens acomiadem.

Els mateixos ulls

que et demanen

un darrer bes,

un petó deixat

a l’aire fred

d’un dilluns qualsevol,

com avui mateix.

Em queden

per davant

les llargues hores

d’un neguit

que em porta

a vetllar les fulles

dels meus escrits

quan s’escampen

entre les parets nues

del meu desencís.

Vull reviure amb tu

el somni d’aquell passat

que mai serà tant llunyà

com per oblidar-lo,

i que tants cops

t’he parlat

per tornar-lo a somiar.

Però, com sempre repeteixes:

“Ara no, que estic tova” .

I de nou em vesteixo,

amb el mateix hàbit

d’una soledat

cada cop més dura.

http://desdeminoray.blogspot.com.es/2014/01/siempre-seras-el-verso-inacabado.html

Amb els ulls perduts

Amb els ulls perduts

dins la boirina del mirall,

volava rere el pensament

que el duia lluny.

com si fora un cos estrany al seu,

com si d'un clon es tractés,

seguia la imatge

com desconegut transeünt

 casualment present.

Volia dir-li tantes coses

amb aquells llavis

cansats i secs.

Volia oferir tantes carícies

amb les mans

velles i crivellades.

Volia donar el consol

de tantes soledats compartides

amb els mots atrotinats

de tant repetir-se.

Amb els ulls perduts

dins la boirina del mirall,

volava rere el pensament

que el duia lluny.

El somni de l'antic mirall

s'havia trencat tants cops,

que ara,

també eren marcits

els petons deixats

a la vora de la calaixera,

d'aquelles abraçades

que ara s'ornamentaven

com abrics dels penjadors,

de tantes estones

perdudes i cremades

pel foc de la quotidiana indiferència,

havien deixat de ser la poma del paradís,

per ser solament una poma més

de la fruitera del menjador.

Volia sobretot

tornar enrere i viure la vida

que s'havia mort

entre els silencis petits

del seu amor. 

http://escondidodiario.blogspot.com.es/2014/01/sonando-sin-despertar.html

Si fora precís

Si fora precís

que com la llum

del crepuscle

ens fonéssim

l’un amb l’altre

abans del vespre,

com no,

aquest pas seria etern

i mai s’acabaria,

tot estudiant

la geografia del teu cos,

onejant

entre les dunes àrides

de la teva pell

al ritme suau

d’aquest adagi nocturn.

Si fora precís

que més que mai,

el nostre amor

fou profund i profitós,

la dolça matinada

no seria el marge fosc

per estimar-nos,

ni els seus sons

trencarien el silenci

de la sang martellejant

en els nostres caps

i els nostres cors,

fosos ja en la eternitat

d’un sol cos,

d’una mútua vida,

d’un sol alè.

Si fora precís

que tot tingués un rostre,

sens dubte seria el teu.
http://desdeminoray.blogspot.com.es/2014/01/las-notas-de-este-adagio.html

Nit de Reis

Nit de Reis.

Cavalcada.

Entre els teus ulls i els meus,

un pont de gel.

El rostre de marbre,

els llavis gèlids,

els petons

morts una nit de Nadal.

Vaig arribar tard,

tu m’esperaves

com sempre

per desitjar-me felicitat,

un petó,

un tendre petó

que desfeia la fredor

d’aquella nit d’hivern.

M’esperaves,

com sempre,

al començar les escales,

mirant amunt

esperant veure’m baixar

entre la munió de cantaires,

barret en mà,

embotonat l’abric,

tot tibat,

amb un somriure plàcid

en endevinar-te esperant.

Entre els teus ulls i els meus,

un pont de gel.

Un mirar,

el teu,

com pitons

de brau buscant

el pit desprotegit.

Un mirar,

el meu,

fent volar veròniques

entre la gent

que ens envoltava.

I tot i així,

de cara,

fitant valent

el teu mirar tallant,

esperant el petó glaçat

que l’altra nit

no em vas donar.

Entre els teus ulls i els meus,

un pont de gel.

Entre el teu cor i el meu,

una llengua de foc,

que ho crema tot en passar.