Estima’m
en la distancia
del
no res,
en
el silenci
de
tantes paraules
que
no m’has dit
i
mai em diràs,
deixa’m
el record
dels
pocs petons
que
s’escauen
entre
els nostres llavis
secs
d’esperar
i
les carícies
de
refilo
que
voldria deixar
entre
les espatlles nues.
Només
em queda esperar
que
de nou el sol reneixi
per
escalfar les esperances
de
trobar-te
entre
els braços fent-te
una
premuda
que
potser només somiaré.
