Jugues de nou

 

Jugues de nou

a fer volar els coloms

del meu cor.

Deixes que les mirades

vagin entrant a poc a poc

dins del meu cos.

Guarda de nou el record

del teu tacte en la meva pell.

Esperant un bes

que potser ara si

que pot arribar.

Em demanes paciència.

Mentre de nou juguen

els teus dits amb mi.

Baixa el sol

i poc abans de partir,

somrius de nou,

i ara si sembla arribar

el que tant he esperat.

Però com no,

finat el jorn,

s’acaba el joc

i ballant el cos,

te’n vas caminant

i sens dubte,

dibuixes de nou un somriure

que sembla burlar-se

del meu anhel.

T’atures i girant-te,

vens a mi i m’abraces,

em deixes el petó desitjat

i agafant el meu braç

amb els teus,

em fas caminar cap a la llar,

on m’esperen els instant

que tant he desitjat.

Dorm estimada en el bressol dels somnis

 

Dorm estimada en el bressol dels somnis.

Descansa el cos en el tàlem que triares en el passat.

Deixa el cos dormint, després del jorn atrafegat.

Desperta el cor amb els somnis que desitges

i fes teu el camí que et pot portar a aconseguir-los.

Estimada aquesta nit és el llençol dels teus desitjos.

És la lluna una companya que et canta els seus secrets.

Escolta la seva veu cantant a l’amor que et tinc dia i nit.

Encerta a pensar que pot viure l’amor que desitges

i que t’arriba pas a pas.

Fes que el temps sigui ara, i es faci etern

per a nosaltres des d’aquesta nit.

Per un moment et deixes estimar

 

Per un moment et deixes estimar.

No se perquè,

però els teus llavis

deixen petons en els meus

i em demanes les carícies

que sempre em negaves.

Lluites amb el temps,

per no deixar enrere el que ara ofereixes.

Tanques els ulls a l’oferir-te

i em deixes plantat al cos el dubte.

Vens a mi i em demanes

que sigui jo pensant segurament en l’altre.

Sabent que el llavis són els meus

i els dits que et cerquen també.

Fas de l’absència un engany

i de l’engany una necessitat.

En mig em fas estar a mi,

desitjant que fos

d’una manera menys distant,

d’una altra manera.

Però ara, et deixes estimar,

tot i que no sé qui vols

que sigui en aquests instants.

M’agradaria dir-te que embolcallis

 

M’agradaria dir-te que embolcallis,

amb aquesta pena infinita que tens,

els infinits records que guardes,

i en qualsevol moment encara

que sigui negra nit,

sense lluna ni estels, només boira i gebre,

ens escalfis els cors adolorits

parlant del que més estimes.

Obrim l’embolcall de pena

i plorem si els ulls ens deixen

El dol tant recent, s’omple de silencis

 

El dol tant recent, s’omple de silencis

que ja no cerquen respostes.

Les mateixes paraules són silencis

que es repeteixen.

Vull compartir com no,

tots els silencis que em permetis,

totes les paraules que esperes,

i una molt llarga abraçada

per fondre les nits i les enyorances.

Vull ser una més de les ombres

que t’envolten mentre  cerques branques

on descansar el cos.

Aquest any les festes et semblaran estranyes,

però tens la força dels records,

un llibre obert de vivències viscudes tots dos

abans de créixer fins els darrers moments.

Potser les meves paraules

t’arribaran una mica d’es biaix

i et deixin alguna llaga, i alguna llàgrima.

Deixa’m acabar

amb un bes endormiscat a cada galta

tinguis per un instant un somriure a flor de llavis,

encara que trist per aquells que t’estimen.