Fa dies que els meus versos no parlen de tu

 

Fa dies que els meus versos no parlen de tu.

Torno de nou al vell hostal

que la mar banya gairebé fins la porta,

obligant a deixar la terrassa del bar en una vora,

la paret més ombrejada,

amb fanals per a les nits on el cambrer

guitarra en mà fins una hora concertada,

engega a tocar la vella guitarra

de la seva joventut daurada,

i ens regala, em regala,

aquelles cançons de dolçor perdurable

de la meva joventut,

quan tenir una dona penjada dels braços,

era un somni que s’havia de coure lentament.

Ara aquelles cançons

que tant dolçament recorda el cor,

envernissen  aquell temps passat

i els hi dona la llum que ja els ulls no recorden.

T’alces com cada nit,

i estirant-me em portes a ballar en el petit racó

que hi ha per fer-ho.

Premo el teu cos jove i et recordo les lliçons

que t’ensenyà per a ballar aquells vells balls

que tant li agraden al teu vell amant.

El darrer ha esta un bolero,

i s’han enganxat els cossos

en un moviment imperceptible

fins que la cançó s’ha acabat.

Ara trenca el silenci el frec ràpid

de les cordes en encetar un tango ben marcat.

Vola el teu cos

yinc les meves mans prement el teu cos

amb la fortalesa dels anys ballant aquests balls

i acaba el so de la cançó

trencant-se la veu del cambrer.

No queda ja res per fer.

Es hora de tornar al niu,

rere la balconada oberta

sentint la fragància de les flors

entrar pel finestral,

mentre escoltem el ball continu de la mar

ensopegant repetidament

ben a prop de la porta de l’hostal.

Mentre tu i jo somiaren de nou

entrantr en el cos de l’altre

i somiarem ben desperts,

fins que el sol cregui que es ell

qui ens desperta del passeig de la lluna

pel nostre davant.

Ai, estimada!

Un altre jorn que l’esternitat

s’ha quedat a l’habitació

on ens hem estimat fins l’albada.