D’un bosc prou petit

D’un bosc prou petit,

de floresta variada

em deixa la llum

pintada de groc i verd

amagant el color roig.

 

Repeteixen les ombres

Repeteixen les ombres
de la nit el tatuatge
del teu cos
sobre la sorra humida
del mar que ens separa,
mentre la llum de la lluna
dibuixa en els meus llavis
el contorn dels teus
la resta de la matinada
fins que m’escalfi el sol
amb els seus raigs
el cor amb els records passats
de les estones
que passarem plegats.
Repeteix l’oblit,
el tatuatge ardent
de la teva absència,
mentre el temps escampa
els estels dels teus somriures
com flors en un prat primaveral.
Com se’m clava l’enyor
en el cor adolorit,
quan arriba puntual la nit.

http://desdeminoray.blogspot.com/2010/07/en-el-silencio-de-tu-ausencia.html

Torna entre fogons

Torna entre fogons
de plomes i tecles
a preparar-me plats de versos
i amanides de mots,
amb poca sal
que el meu cor ja no aguanta
la salabror del comiat
ni la dolçor del teu retorn,
encara es trist el pobre,
pel teu mut comiat.
Ara des del seient a peu de porta,
fitant de tant en tant la teva mar,
escoltaré de nou els cants de sirena
que deixaràs anar,
això si, amb la mesura
que l’edat del meu tresor
amagat al pit pugui esbrinar.
Fullejaré de tant en tant
les pàgines del teu diari,
mentre m’arriben
amb la flaire de vainilla
els flams recents escrits,
oloraré cadascuna de les paraules,
sense apropar-me
a l’àmbit del teu finestral
i seguiré passejant
per la vora de la mar,
murmurant com fem els vells
-amics-:
“ja ha tornat”.

http://sirens-sea.blogspot.com/2010/07/hoy-caen-lagrimas-del-cielo.html

Ara que deixes la fortor del cop

Ara que deixes la fortor del cop
darrere la porta i cau més poc a poc
l’amargor de la fel
davant la injustícia que l’amor et va fer.
Ara que encetes un camí massa transitat
de desconfiança i temor.
Ara que desarmes el ressort automàtic
davant el cop.
Ara que cerques una mà que t’ajudi a caminar
i t’ensenyi de nou la suavitat
d’una mà que acaroni,
em tens a la vora amb la paciència infinita
del temps que has perdut.
Ara que saps, que hi sóc,
esperaré la resposta,
i m’omplirà de joia el rostre
quan quedi en la galta l’escalfor del primer petó,
nou pintat amb els colors
de la tranquil•litat i la confiança.

http://huyana9.blogspot.com/hostia, no m'ho esperava.

Si hi ha un cas

Si hi ha un cas
que ho endevines
i el cel s’ajunta amb la mar
no tant lluny com l’horitzó.
Si hi ha un cas
que l’amor se m’acaba
jo si se on anar-ho a cercar,
i és tant a la vora,
i t’és tant dins
que per això no el trobes.
Si hi ha un cas
que es desfà el somni
que hem viscut,
i em sembla
que no et trobaré a faltar,
treu-te aquestes cuites
i descansa el cor adolorit,
perquè aquest haurà set
el somni i no el darrer,
doncs no hi ha cas
que et desperti
aquest cor enamorat.

http://trocetsdelquepenso.blogspot.com/2010/07/per-si-de-cas.html#comments

He vestit el meu cor

He vestit el meu cor
de silenci mentre criden
desesperats els meus ulls
els mots que no surten
de dins meu.
Crida el cos
en les terribles hores de la nit
quan ha marxat la són
del meu cap
i es colpegen els ossos
esmorteïts per la pell
contra les parets
velles i buides
de la llar on ja no hi ets.
Esgotat per la són absent,
per l’angoixa que m’oprimeix,
per la ràbia que m’emmetzina,
jec estirat en un terra moll de sang,
suor i llàgrimes que m’assaona
dins el forn creixent de l’habitacle,
gemegant incomprensible
multitud de cops el teu nom,
mentre seguit es repeteix
una lletania de perquès.

http://jaque-a-la-reina.blogspot.com/2010/07/crits.html

Ara que el temps

Ara que el temps
pinta en el teu cos nu
llàgrimes de suor
i fuig el sol a amagar-se
rere les muntanyes dels teus pits,
venen les nines dels meus ulls
a esculpir-te en la memòria
dels records
com dues llunes bessones.
Jugaré al joc d’unir les gotes
una a una fins alliberar-les
baixant fins al melic del meu món.
Després lentament
començarà el sinuós moviment
com un incipient terratrèmol
on es mourà sota els efectes
de les carícies fins esclatar
com un volca
ple de sentiments i de plaer,
caient els cabells,
curosos,
sota l’espatlla ara despullada,
que un dia em va enamorar.
Repetim de nou,
l’acte d’amor,
fins que no surti la lluna de veritat
i vulgui compartir-nos
entrant pel finestral obert
del petit balcó que dóna al riu,
argentat avui, mirall dels teus ulls.

http://poemasrecopiladosdemaria.blogspot.com/2010/07/latidos-que-gritan.html

Miro des del cim

 

Miro des del cim,

on s’acaba

la cabana

de pedra seca,

on li venta la cara

l’aire fred

de la muntanya.

Miro més enllà

en la meva pròpia eternitat

que ja s’acaba.

En els cims veïns

de boira i pluja,

de vent i fred.

Llavors,

des de la solitud feixuga

del més alt,

no em trobo sol,

contemplo la immensitat

sota els meus ulls

i veig que tot i res

m’acompanya.

Quan el vespre

 

Quan el vespre

es pinta per rebre la nit,

camina el sol cap  ponent,

allargassa ombres

i empetiteixen les paraules.

No cal repetir els mots

que ens sabem.

No cal lliscar vora la mar,

ella vindrà a nosaltres,

deixem passar el temps

entre llums que marxen

i paraules que arriben.

Amb la fina línia

de l’horitzó vigilant

que res no canviï.

A la punta

 

A la punta

on la mar i la riera

s’abracen.

On l’horitzó s’amaga

rere un puntal pedregós

de roques i oblits.

El temps em deixà fer

una glorieta

per veure passar els dies,

gaudir de la fresca nit

i enyorar tot el que he perdut.

No ploro les mancances.

No ploro l’esdevenir.

Ploro les pluges

que em perdré,

sense poder mirar la mar,

tot sol.

Sense cap record.